Imatge retrat del Lobsang Rampa en la seua túnica roja.

Mort i Aflicció

Imatge retrat del Lobsang Rampa en la seua túnica roja.
El plorar indegudament als que han mort els causa pena, perquè els atrau cap a la terra

La mort i l'aflicció són dos assumptes seriosos que han de ser explicats clarament ja que l'home d'occident no comprèn completament el propòsit de la mort i de l'aflicció. Tots dos assumptes poden causar molts problemes per a molts; i no hauria de ser ací. És molt important entendre la mort, quan un es mor no és certament el final; de fet, és el principi. La mort en aquest món és simplement el naixement a un altre món, ja que el naixement i la mort són el mateix acte.

Permeteu-me explicar ací; que quan un bebè “naix” i es talla el cordó umbilical, el bebè “mor realment” de ser part de la seua mare, experimentant la mort i el naixement. La mort és una cosa que espanta a la gent solament perquè ella tem allò desconegut i pensa que la mort serà dolorosa. Fet: La mort en si mateixa és completament indolora; mentre que el procés de morir pot no ser indolor.

Considerem el que passa quan sobrevé la mort. A voltes ocorre que una persona està malalta i, com a resultat d'aquesta malaltia, alguna part del seu organisme que és vital per a continuar la permanència sobre la Terra, perd la seua capacitat de funcionar correctament. Podria ser el cor; suposem que es tracta del cor. Ací, en el nostre cas cardíac, podem dir que el múscul s'ha convertit en una massa fibrosa que ja no pot bombar sang en el volum adequat per al cervell i així les facultats s'entorpeixen. A mesura que les facultats es van apagant la voluntat de viure disminueix i hi ha menys estímuls per a que el cor puga continuar bombant. Arriba el moment en que el cor ja no pot continuar. Pròxima a aquesta etapa, la persona no té energia per a sentir dolor, es troba a mig camí entre aquest món i l'altre. En el cas d'un bebè; es troba a la meitat de camí que és la seua mare i el món anomenat Terra. En el “altre costat”, els que ajuden en la mort estan preparats. Tan aviat com el cor cessa de bategar es produeix una sacsejada, però no és un sotrac de dolor, no hi ha agonia de mort, és una ficció totalment estúpida. L'anomenada "agonia de mort" és simplement una acció reflexa dels nervis i músculs que, alliberats del control del "conductor" del cos, es contrauen i sacsegen - com queda implícit - sense control. Molta gent creu que açò és agonia però no ho és, perquè l'ésser que estava en el cos s'ha anat i els gestos del rostre són només contraccions dels músculs.

El cos, lliure del seu ocupant, pot contraure's o pantaixar durant un breu temps. Pot escoltar-se soroll dels òrgans interns, però tot açò no és més que el que pot ser un vell vestit que s'ha deixat sobre una cadira o sobre el llit, que gens té dins i que només serveix per a ser enterrat o incinerat, qualsevol de les dos possibilitats. El nou habitant del món astral, exconductor del cos, trobarà ajudants llests per a servir en tot el que puga necessitar el nouvingut en el seu procés d'aclimatació. Ocorre que, desgraciadament, una persona realment ignorant no creu en la vida després de la mort i llavors... què? Si no es vol creure en la vida després de la mort és perquè existeix un estat de completa hipnòsi, auto-hipnòsi; i sobre la Terra encara hi ha molts casos de gent que és cega només perque pensa que ho és, molta gent que és sorda només perque desitja ser-ho per a escapar potser de la tortura d'una vida insatisfeta. Aquests casos estan confirmats per la professió mèdica. Si una persona no creu en res després de la mort, es troba embolicada en una boira espessa, negra i viscosa. Els assistents no poden ajudar-la perquè no poden acostar-se a ella perquè no els hi permet, rebutjant tot el que es vol fer per la persona ja que està convençuda que no hi ha tal cosa després de la mort i pensa que està patint un malson desagradable. Entretant, la persona comença a adonar-se que ha d'haver-hi alguna cosa en aquesta vida després de la mort. Per que sent veus? Per que s'adona que hi ha gent al seu voltant? Per que percep alguna cosa com una música? Amb la naixent consciència que possiblement hi haja alguna cosa després de la mort, l'espessa boira negra s'aclareix i es torna grisa, la llum pot traspassar-la, es poden veure figures borroses que es mouen i comença a sentir-se més clarament. Així, a poc a poc, a mesura que els seus prejudicis i inhibicions van cedint, va prenent cos la consciència que alguna cosa està succeint al seu voltant. Els assistents tracten constantment d'ajudar a la persona, tracten de fer-la entendre que volen ajudar-la i la conviden a acceptar la seua assistència i no bé té la sensació de que acceptarà, la boira es dispersa i pot veure tota la glòria del món astral, colors que no existeixen en la Terra, llums i lluentors pel voltant molt, però que molt agradables.

El nostre pobre amic que ara comença a adonar-se que existeix una vida després de la mort, és portat al que podria cridar-se hospital, llar de descans o centre de recuperació. Allí, mitjançant diversos rajos les seues inhibicions mentals segueixen dispersant-se, el seu cos espiritual és alimentat i enfortit cobrant salut. Se li explica totes les coses ja que es troba més o menys en la mateixa situació que la d'un xiquet recent nascut excepte en que pot entendre tot el que se li diu i respondre, mentre que el bebè ha d'aprendre a parlar. Ací, rep una explicació sobre el que és la vida en el “altre costat”. Si vol polemitzar, no pot. Ningú ho farà amb ell. Al contrari, se li deixarà pensar sobre l'explicació que se li ha donat i quan l'accepte lliurement, l'explicació continuarà. Mai serà persuadit, mai forçat a gens, tindrà sempre el dret de triar. Si no vol creure romandrà en algun estat estàtic fins que òbriga la seua ment.

Molts arriben a l'altra vida amb la convicció infrangible que la seua pròpia religió és l'única que existeix. Aquests desventurats es col·loquen en una situació bastant semblada a les anteriors perque els assistents de el “altre costat” saben perfectament bé que no poden ajudar-los si simplement amb la seua presència destrueix una creença de tota una vida. Suposem que una persona, catòlica fervent, creu en àngels i dimonis i tota aquesta pantomima. Quan arriba al “altre costat” veu certament les portes del cel i un ancià amb barba i amb un enorme registre en el qual creu que figuren tots els seus pecats. Tot es conforma de la manera que el pobre i innocent catòlic vol veure: Àngels amb lleugeres i tremoloses ales, gent asseguda sobre núvols tocant l'arpa i, de moment, es troba molt satisfet d'haver arribat al cel. Però, a poc a poc, cau en el compte que tot açò no sona a veritat, la gent no vola en el ritme exacte del batre de les ales, etcètera. El recent arribat s'adona que allò és una representació i comença a preguntar-se que és el que hi ha darrere d'ella, que és el que oculten les cortines i tota aquesta estructura, com són en realitat les coses i exactament quan comença a pensar en aqueix sentit comença a veure "esquerdes" en la façana de la casa celestial. S'aveïna llavors el moment en el qual ja no pot seguir creient en aquesta pantomima i clama per saber. Ràpidament els àngels amb les seues lleugeres ales s'esvaeixen, cauen els músics al costat de les seues arpes que estaven asseguts en un núvol, i els assistents, altament experimentats, mostren al nouvingut que acaba de despertar a la realitat que reemplaça a la il·lusió i que és summament més grata que el que havia sigut aquesta. És lamentable que tanta gent veja unes poques làmines en la Bíblia i les prenguen com a veritats irrefutables. Cal recordar que també s'empren dibuixants per a il·lustrar la Bíblia. No interessa de quina religió es tracte si els que la professen creuen incondicionalment en les seues llegendes o, diguem, fantasies. Ells creuran estar-les vivint quan abandonen la Terra i entren en el plànol astral.

Quan el recent arribat puga adonar-se de la naturalesa del món en el qual està, llavors podrà seguir avant. Es dirigirà al saló de les memòries i allí, solament, ingressarà en una cambra i presenciarà la història de la seua vida: tot el que ha fet, tot el que ha tractat de fer i tot el que ha volgut fer. A més, cada cosa que li ha succeït, la qual cosa ha pensat durant la seua permanència en la Terra i ell, ningú més que ell, podrà jutjar si la seua vida ha sigut un èxit o un fracàs. Ell i ningú més que ell podrà decidir si "torna al col·legi" i comença el curs per a repetir-ho totalment amb l'esperança de superar-ho en eixa nova oportunitat. No hi haurà mare, ni pare ni millor amic que estiga al seu costat per a culpar a un altre del que haja fet malament. Ell estarà sol, completament sol, més sol encara del que va poder estar anteriorment en qualsevol lloc. I serà per a jutjar-se. Ni dimonis ni Satanàs li estaran esperant amb la cua enroscada i alè feroç; ningú va a clavar forquetes o tridents en les seues carns i, pel que fa a les flames, bo... ni ells usen eixes coses per a la calefacció central!

La majoria dels qui passen aquesta prova ixen del saló de les memòries considerablement commoguts i notablement contents de l'ajuda i simpatia brindada pels assistents que esperen fora. Sobrevé després un període d'ajust, durant el qual el nou visitant pot reflexionar sobretot el que ha vist, sobre els errors comesos i decidir que és el que pensa fer. Açò no és qüestió de resoldre-ho en uns pocs minuts; han de considerar-se tots els aspectes de l'assumpte. Val la pena tornar i començar tot de nou? Seria potser millor romandre allí uns pocs segles esperant que es donaren condicions millors per a tornar? Però també pensa que no sap quines seran les millors condicions o quina probabilitat té de tornar. A aquesta altura de la seua meditació és convidat pels assistents que estudien cada punt amb ell i ho aconsellen sense exercir pressió alguna. En tot moment mantindrà la seua total llibertat d'elecció i de decisió i ningú influirà sobre el seu ànim sobre aquest tema. Si desitja tornar i assestar una mica l'infern de la Terra, serà la seua decisió i de ningú més. Molts recent arribats no saben que poden extraure tot el seu sustente i nutrició a través de l'aire, de les vibracions que els envolten. Recorden la seua vida terrenal i pensen en els aliments selectes que hagueren desitjat menjar i que no van poder obtenir. En canvi, ara, poden tenir el que vulguen, qualsevol tipus d'aliment que desitgen. Si desitgen fumar havans o cigarrets o pipes, també poden fer-ho.

Però el recent arribat prompte es cansa de no fer gens, es cansa d'estar parat veient com passa el temps astral. Si haguera sigut un tipus mandrós en la Terra, d'eixos als qui només li agrada vagar pels carrers i doblegar xiulant les cantonades, encara això, prompte es cansen de no fer gens en l'ambient del pla astral. Demanen treball i ho obtenen. Quina classe de treball? Hi ha tot tipus de tasques per fer. És impossible dir que és el que farà exactament com seria difícil predir el que faria una persona ací, en la Terra, si es traslladara sobtadament a Timbucktoo o Alsàcia Lorena. Es dedicarà al que es trobe dins de les seues possibilitats i que, al mateix temps, li produïsca enorme satisfacció i benestar. Però en tot moment es veurà acuitat pel pensament que ha de fer alguna cosa. Haurà de romandre en l'astral durant molt de temps? Qué faria una altra gent? Pregunta i pregunta i també se li contesta reiteradament sempre la mateixa cosa, sense que existisca en moment algun la intenció de persuadir-ho d'alguna cosa. L'elecció és totalment seua.

Per tant, moltes religions et porten pel mal camí. Un pot llegir de qualsevol religió i aprendre d'aquesta manera, la saviesa vertadera. Una vegada que haja comprès que ha de cridar per a demanar ajuda, aquesta arribarà. Aquesta ajuda es realitzarà per telepatia i no es preocupe perquè en la terra no se sap utilitzar la telepatia, ja que quan estàs en el pla astral aquesta capacitat s'adquireix automàticament. Els amics apareixeran i li ajudaran en el seu camí. MAI li deixaran a soles.

Finalment, s'adonarà que no pot seguir vagant com si fóra un desertor de l'escola de la Terra; ha de tornar, complir amb les seues lliçons correctament i aprovar els seus exàmens. Farà conèixer la seua decisió i serà portat davant d'un grup especial de gent de gran experiència, que posseeix instruments extraordinaris. Es determina el que la persona ha d'aprendre i quina és la millor manera per a que ho aconseguisca. Serà d'utilitat que vaja a una família pobra? O ha d'anar a una família adinerada? Haurà de ser un home blanc o un de color? O una dona? Açò dependrà de la sort del desordre que haja existit en la seua vida anterior, del ben que estiga preparat per a treballar en la seua vida futura i del que haja d'aprendre. De qualsevol manera, els assessors estan capacitats per a ajudar-li, poden suggerir-li - suggerir-li solament - el tipus de pares, de país i de condicions. Quan haja acceptat tot açò, llavors es posen en funcionament certs instruments per a localitzar els presumptes pares. També es descobreix la ubicació dels pares substituts, els quals són observats durant un breu lapse de temps. Llavors, si tot és satisfactori, la persona ja està preparada per a ser reencarnada a un lloc especial en el món astral. Allí es deixa en el llit i quan es desperta es troba en el procés del seu naixement en la Terra. Cal esperar que es produïsca tal commoció i faça sentir els seus laments de desesperació, és a dir; els plors d'un recent nascut.

Moltes entitats decideixen no tornar a la Terra àdhuc i llavors romanen en els mons astrals on tenen molt a fer. Però abans de parlar d'ells considerem un tipus especial de gent que no pot triar: els suïcides. Si algú voluntàriament posa fi a la seua vida en la Terra abans de complir el temps que se li té assignat, ha de tornar a ella tan ràpidament com siga possible, a fi de completar el termini interromput, exactament com si fóra un reu que ha escapat i ha sigut capturat. Ací ha de complir la seua vida amb un agregat extra com càstig. Un suïcida que ingressa al món astral és rebut de la mateixa manera que si fóra un visitant corrent, normal, sense recriminacions de cap tipus. Se li tracta igual que als altres. Se li assigna un temps raonable durant el qual es recupera de la commoció d'haver abandonat el cos físic potser violentament i ingressar en l'astral. Una vegada recuperat suficientment ha d'anar al saló de les memòries on veu tot el que li ha succeït i la falta que ha comès en suïcidar-se. I així ho deixen amb el terrible sentiment que ha de tornar a viure en la Terra fins a completar el termini que li falta per expirar.

És possible que el suïcida siga una persona d'una capacitat espiritual deficient, probablement manque de la fortalesa íntima per a tornar a la Terra i pense que seria entretingut romandre en l'astral i que ningú pot fer res quant a açò. Açò no pot ser perque existeix una llei en la qual un suïcida ha de tornar a la Terra i si no torna per pròpia voluntat li l'obliga a açò. Si està disposat a tornar, llavors en una reunió amb consellers especials se li informa sobre els dies o anys que constitueixen la seua "sentència" en la Terra. Ha de viure tot eixe temps sobre la Terra i des que va cometre el suïcidi. I d'aquesta manera, potser li porte un any eixir de la seua confusió i decidir-se a retornar i afig un any a la seua vida terrenal. Se li informa com es troba la situació en la Terra per a que puga tornar i enfrontar-se essencialment el mateix tipus de condicions que li van fer prendre la seua vida anterior. En el moment assenyalat se li adorm perque desperte en l'instant del seu naixement. Si es mostra poc o gens cooperatiu i no vol retornar a la Terra, llavors els consellers decideixen per ell sobre les condicions que millor s'adequen al seu cas. Si encara així no volguera cedir a les condicions, aquestes seran una mica més severes del que serien si ho fera voluntàriament. D'aquesta manera, en les circumstàncies assenyalades, se li adorm sense que tinga possibilitat d'elecció i, en despertar, ja es trobarà en la Terra.

Sovint es dóna el cas que un bebè mor al poc temps de nàixer. Es tracta de la reencarnació d'una persona que es va suïcidar abans de suportar uns mesos d'agonia en trobar-se sentenciat per un mal incurable, càncer inoperable, per exemple. El pacient va poder posar fi a la seua vida dos o tres, o potser sis mesos o un any abans que es produïra la mort natural. I encara ha de tornar per a completar el terme que ell ha tractat d'abreujar. Es creu a voltes que el dolor és alguna cosa inútil, que patir no té raó de ser, que està ben matar a un malalt incurable que pateix; però aquells que sostenen açò, saben realment els qui ho pateixen el que estan tractant d'aprendre? El seu gran sofriment, la mateixa naturalesa de la seua malaltia pot ser alguna cosa sobre la qual cosa desitgen tindre experiència.

Una de les malediccions més grans de la vida (de la vida moderna) és l'actitud dels empresaris de les funeràries i dels seus treballadors – no cap dubte que actuen com ho fan per motivacions empresarials – intenten fingir que la persona recentment morta no està morta, sinó simular que està dormint. Aquests empresaris pinten les cares mortes, agiten el pèl mort, deixen el cos del mort simulant a una persona que està dormint. Sembla ser una conspiració universal en la vida actual per a encobrir la pena com si anara alguna cosa dolent, vergonyós el demostrar l'emoció davant d'una pèrdua. Sovint l'aflicció està renyida amb l'empipament cap a la persona morta pel fet d'haver mort. No obstant açò, en altres ocasions apareix una sensació de culpabilitat. Podríem haver fet una mica més per la persona morta? Hauríem pogut estalviar-li sofriment?

Si una persona “cau en l'error” del ressentiment perque el seu ser estimat ha mort, en moltes ocasions senten la necessitat de cercar un culpable, o bé preguntar-se qüestions tals com; qué més hauria pogut fer? com ha pogut (la persona morta) anar-se de la meua vida?

Els empresaris de les funeràries prenen mesures extremes fingint que la persona morta és un cos dormit. Falsifiquen valors, i, al meu entendre, està molt mal, de fet obligar que un cos adopte una actitud artificial - artificial per a la mort, que és - i fingir que ell o ella està dormint. Hem de tenir un nou concepte de la mort. Els grans homes com Winston Churchill no tènia por de plorar quan l'ocasió ho justificava. Winston Churchill; es deia que podia abocar llàgrimes d'emoció i llàgrimes de pena, i ell era millor home per fer-ho.

Ara es preguntarà que es podria fer per a ajudar a una persona que pateix la pena de la pèrdua de l'ésser. El primer de tot que s'ha de fer és enfrontar-se al fet que la mort ha succeït, i fer front que ara tot és diferent. Hauran funcionaris i burocràcia que interferisquen sol·licitant tota classe de papers signats. Els funcionaris despietats del país desitjaran la seua corresponent part de l'herència deixada.

Un pot ajudar molt a la persona afligida escoltant i deixant que parle del seu dolor. D'aquesta manera la pena s'anirà mitigant i la persona morta serà més lliure. És absolutament essencial que ajuden a una persona a aconseguir que el dolor isca d'ell. Que no permeta que el duel es quede amb ell formant part de la seua vida. Que no siga com una caldera de vapor que no es pot caragolar sota la vàlvula de seguretat i a causa de la calor en algun moment esclatarà.

Una persona aclaparada pel dolor, que reprimeix la seua angoixa, patirà d'úlceres o de severs problemes intestinals, i fins i tot pot arribar a tenir principis d'artritis. En casos extrems, pot arribar a patir d'esquizofrènia.

Aquestes coses passen, però no succeirien si hi haguera més comprensió de la naturalesa de la pena, no succeiria si per exemple, els veïns ajudaren deixant parlar a la persona afectada, en lloc de mantenir el silenci entre ells mateixos. Quantes vegades es diu “si haguera actuat de forma diferent ara estaria amb nosaltres”? Hi ha altres casos on la persona afligida es queixa del mort, llançant preguntes a l'aire com “Per qué et tènies que morir deixant-me sol?” Ara que va a ser del meu?

Una de les pitjors característiques del servei fúnebre és l'elogi, on algú parla sobre les virtuts de la persona morta. És sorprenent que “tots” els que han mort, tots ha sigut bons, segons sembla. La gent cerca a algú per a dir tot un enfilall de mentides; “la bona persona que era el mort” i “la terrible pèrdua que suposa per a la comunitat”. Dir només part de la veritat està mal, tots els morts tenien el seu costat bo i el seu costat dolent, quedar-se únicament amb el que es vol recordar és dolent. Perquè les persones que ploren la seua pèrdua li mitifiquen, fent que la seua pèrdua siga major del que realment és.

Sovint hi ha casos on un marit perd a la seua esposa, per exemple mentre dóna llum. L'home, ara pare, té l'hostilitat cap al pobre bebè innocent ja que aparentment és la causa de la mort de la mare. Així que des del principi es troba un pare i un bebè destrossats per la pèrdua. Si almenys la gent aclarira solament els seus conceptes sobre aquests temes. Ara la pena, qué és? Sovint és sol egoisme.

Sovint és l'oposició a qualsevol canvi. A la gent no li agrada un canvi que és permanent, per la qual cosa quan apareix la mort – que és un canvi permanent, es produeix ressentiment i hostilitat. En aquests casos el que s'ha de fer és: ajudar a la persona afligida animant-la al fet que parle, i si la persona plora tant millor. Al plorar les emocions ixen fora i per a res demostra falta de seny. Has de parlar-li suau i fermament a la persona, dient-li que no reprimisca les seues emocions, que si necessita plorar que plore, dient-li que - sí, han tingut una pèrdua terrible, però no es tracta d'un comiat definitiu, que quan arribe el moment es trobaran tots dos en un món millor, perque la vida contínua en un altre pla. I si eres bon psicòleg – els millors psicòlegs vénen de les llars i no de les oficines dels anomenats homes professionals – pot fer molt per a ajudar aquells que necessiten de la seua ajuda.

Desitge esmentar ací que, mentre que les persones han de ser animades per a donar regna solta al seu dolor amb el propòsit de “traure-ho fora d'ell”, no ha de ser animat a persistir en el seu dolor, perquè tal acció no és més que el duel de la seua pròpia pèrdua i no un dolor genuí, es tracta d'una autocompassió i com tal no ha de ser encoratjada. Pot passar fins a 3 dies en la terra per a que tant el cordó de plata com el bol daurat es trenquen definitivament - açò és quan el cos astral s'allibera per complet del seu cos físic - El duel no ha de durar més de 3 dies, ja que en cas contrari crea retards sobre la persona que ha mort recentment. Tal aflicció provoca “ancores” no desitjades que retarden als difunts en el seu viatge astral. Llegeixi “Más allá del décimo” i “Una luz el la oscuridad".

Entenc completament que açò pot ser molt dur per a alguns, especialment quan acabes de perdre a un ser estimat, però no t'estàs ajudant si contínues amb el teu dolor passat 3 dies de la defunció. Si vas estimar de debò a persona que s'ha anat; deixa ja de preocupar-te, doncs tornaràs a veure-ho una altra vegada en el món astral quan t'arribe el moment. Siga pacient. SEMPRE tornarà a veure a les persones que estimes!, de debò.